L’ HERÈNCIA


L’altre dia, vaig anar a cal advocat, per un assumpte sobre la parcel•lació d'uns terrenys que el meu pare té al poble… Mestre m'esperava, aparegué un amic de la infantesa.

Després de saludar-nos vam estar parlant de les nostres respectives famílies, donat que feia molts anys que no en havíem vist i per tant no en sabem, res de res, ni dels uns ni dels altres

Jo li vaig preguntar si tenia problemes donat que ell també s’esperava per consultar a l’advocat. Em va contesta molt rialler i content: - No, no en tinc de problemes, tot el contrari, si estic aquí és per decidir, la herència que deixaré als meus fills i nets.

Perdoneu-me, per no haver-me presentat abans a vegades, vull fer tantes coses, alhora, que semblo un mal educat, res més lluny del meu pensament. Jo sempre dic que això és culpa dels temps que vivim que ens fa corre massa, total, per no arribar en lloc.

Hem dic Jordi tinc 78 anys i sóc feliç amb la vida que m’ha tocat de viure tant sols, desitjo amb tot el meu cor, que els meus fills i els nets que pugui tenir, siguin feliços, gaudeixin del seu treball i que el temps lliure l’aprofitin per conèixer i veure Mont, perquè, jo que he estat home de muntanyà, durant molts anys us puc assegurar que les vistes més maques que he vist a la meva vida són les que he contemplat des de dalt dels cims. Veure aparèixer entremig dels núvols les punxes dels cims per damunt d’un mar de núvols blancs, blaus, grisos o vermellosos és un dels records més bonics que tinc gravats a la retina dels meus ulls, us puc assegurar que no cal una càmera de fotografiar per recordar-ho. El record dels paisatges vistos, viuen en mi i els tinc gravats a la memòria que sembla que era ahir que els contemplava dalt la muntanya. Però anem al que us deia:

Al sortir de la consulta com que ni el meu amic ni jo teníem res millor per fer decidirem seure a la terrassa d’un bar per prendre un cafè i mentrestant cabussar-nos en les vivències de les respectives famílies i recuperar una mica el contacte que havíem tingut de joves i que fou molt enriquidor.

Li vaig explicà que era casat i que tinc tres fills: dos nois i una noia que és el cascavell de la família i que tant la meva dona com jo, estem molt bé.

Ell m'explicà que també ell era casat, però que la seva dona havia mort d’una llarga malaltia i que tenia dos fills i tres nets que són l’alegria de la família. M’explica també que no tenia problemes de diners, perquè continuava a l'empresa que hereta del seu pare, però que actualment la portaven els seus fills i que ell quasi no hi anava pel despatx, que l’atabalava tanta maquina moderna: ordenador, impressores, faxos,…en fi que s’hi perdia enmig de tanta màquina i que no s’hi trobava bé.

I era per això, que pensava deixar l' empresa als seus fills i de manera que després també pogués passar als nets i així, i m’ho deia amb tota confiança, poguessin viure millor. « - Jo els dic el que em deia el meu pare. Diu la dita: Pentinant el gat, més d’un s’ha arruïnat. El millor és treballar» llavors mirant-me’l de fit a fit li digué:
- Esta molt bé tenir esperances i plans de futur, però jo penso que el poder viure més o menys bé moltes vegades no depèn de nosaltres i que depèn dels governants dels bons o mals governants.

Si repassem la història podem veure que totes les ,civilitzacions tant en els més antigues com en les modernes sempre ni han hagut governants molt i molt diferents. Dels bons governants se’n parla menys, però parlant dels més dolents es gasten rius de tinta per explicar les seves maldats.

La veritat és que els bons governants són més modestos a l’hora de deixar empremta dels seus fets, perquè un bon fet sigui una obra, una llei per millorar la vida dels ciutadans, sigui una carretera o bé una línia de ferrocarril no cal parlar-ne, aquests fets, ja parlen per ells mateixos, no cal esbombar res, perquè tot està a la vista de tothom.. Però els mals governants, tenen la necessitat de deixar palesa de la seva obra i la raó és molt simple i és que amb els anys les ferides es curen i els morts, s’obliden. Per tant, si aquests governants no fessin res perquè el seu nom no s’oblidés amb el pas dels anys ningú es recordaria d’ells. Per això cal que deixin empremta del seu període de govern, és la única, manera que tenen de que se'ls recordi.

Personalment en el meu temps lliure, sempre m’interesso per les diferents cultures ja siguin antigues o modernes, perquè com diu la dita: "Pensa, que dels errors dels antics en podem treure profit" . No és tonto qui aprèn del errors dels altres.

Pensa un moment amb els egipcis, una civilització mil•lenària desapareguda fa milers de anys. Si no hagués estat perquè un governant, és dir un mal governant per els seu poble perquè els va portar a la ruïna amb la construcció de les Piràmides i de tot el Complex Funerari i els condemna a la fam i la misèria i provocar la mort de milers de persones fent-los treballar com esclaus de sol a sol per la glòria i el caprici del seu faraó que tingué la supèrbia de voler ser recordat eternament, però que molt aviat oblidaren, però aquestes obres perduren tot i que fer-les costes penes, treballs i milers de vides.

Penso que el millor que es podria fer per castigar aquest, afany de grandesa i prepotència
es. enderrocar-ho tot i enterrar les restes sota l' arena del desert,.. no deixar rastre de la obra feta per recordar a un governant que el seu orgull costà la vida de moltes persones i el sofriment de tot un país.

La vida és molt més important que la riquesa i la glòria, i el millor fora que als governants se'ls recordes per les obres fetes en bé de la humanitat i no per les penes, dolor i sofriment causat als nostres pobles.

Fer qualsevol obra, per important que sigui, sempre ha d’anar acompanyada d'un esforç col•lectiu, però mai per aconseguir fer-la s’ha de provocar el sofriment infligir el càstig i fer us de l’ esclavitud. Aquesta comporta la mutilació o la mort. De fet, jo penso que tots els dictadors pateixen del mateix mal: la supèrbia, l’orgull i les ganes de veure .La seva obra acabada per poder gaudir del seu triomf i la seva gloria en vida.

També avui passen coses semblants, perquè el cas és que sigui per la pressa que hi ha per a fer les coses, sigui per estalviar despeses en el moment de contractar els treballadors i augmentar guanys s’adjudica l’obra pública a un seguit d’empreses que acaben agafant el personal més barat o bé al marge dels Sindicats i la Patronal es fa servir de mà d’obra el personal de presons que costa poc de vestir i menys de alimentar.

Hi ha un fet molt important que, al meu entendre, cal tenir en compte en la reinserció dels presos, sobretot d’aquells que ho són per causes civils, un càstig exemplar que porta a la participació en la construcció d’un bé públic pot convertir-se en un motiu d’orgull potenciador de l’autoestima. Aquest fet, seria, segurament molt diferent en el cas dels presos per motius polítics en que l’obra es converteix en un motiu d’orgull malaltís de domini del poder damunt d’aquell que pensa diferent (del vencedor damunt el vençut) i també s’arriba a convertir en un motiu de vergonya per el país que no pot deixar de veure-hi l’explotació i la condemna a treballar com els antics esclaus a persones que el seu únic delicte ha estat pensar de manera diferent.

N’hi ha moltes d’obres, que arrosseguen aquesta mala fama, de les més antigues, com et deia abans,les piràmides amb tot el complex funerari a l’Egipte, però també a la Xina en la construcció de la seva famosa muralla, la seva construcció va costar 160, anys i el sofriment i la mort de milers, persones i de ben segur moltes o cap d’elles es mereixia aquell sofriment ni la mort.

També Amèrica és un exemple que no hem d’oblidar per no tornar a repetir el fet vergonyós del robatori als indis propietaris de aquelles terres. Que com se’ns dubte saps molt bé, foren combatuts fins quasi el seu extermini i expropiats de les seves verdes pastures per donar-les a grangers de tot el món per construir un nou país ric i poderós. Gran part d’Amèrica fou robada als indis nadius i encara la vergonya no fou suficient que amb el pas dels anys hi arriba l’explotació i esclavitud de la població negra a les plantacions de cotó i el considerar d’una raça inferior, qualsevol persona que no fos blanca. una TACA inesborrable per la bandera americana que passarà a la història a causa del seu orgull i afany de poder. AQUESTA TACA A LA BANDERA AMERICANA no hi ha sabó que la netegi.

I també a la nostra Europa li cal avergonyir-se de molts dels actes comesos pels seus països: la gloriosa Anglaterra que tenia moltes colònies en diferents països que li proporcionaven or, riqueses i beneficis que obtenia de les explotacions agraïres i de tresors espoliats que venia a preus escandalosos a diferents museus del món per fer créixer,així, el seu imperi i donar glòria a la Reina. Mare.

D’aquesta condemna en forma de critica tampoc se n’escapen: França, Itàlia i Portugal
perquè fou en les seves colònies a ultramar que a costa dels grangers autòctons i el seu treball gairebé en règim d’esclavitud feien augmentar les seves riqueses.

I jo personalment, com moltes de les persones de l’Estat Espanyol, em sento avergonyit de la forma de comportar-se del que anomenarem “Generalisimo Franco” “general de todos los ejercitos”. Penso que a tot l’Estat Espanyol hom s’hauria de comportar d’una altra manera, i donar exemple de comprensió i saber- perdonar. Fer com diu la dita: «Borrón i cuenta nueva». Nosaltres no ens podem comportar com un dictador cruel i intransigent. No em ser fidels hereus dels dictadors que s’han fet famosos per ser mals governants. Acabada la guerra ens cal tenir present que la grandesa de les persones es mesura per la seva manera de ser, per la capacitat de comprendre i perdonar l’altre. No hem d’oblidar que, al cap i a la fi, tots som germans nascuts en una mateixa terra i sota el mateix sol.

De molt segur que a les nits al dictador li costava dormir pensant que després de la seva mort poca gent es recordaria d’ell i aquesta idea el turmentava, potser trobava que no era just que després de tot el que havia fet « por España» aquesta no el recordes eternament una vegada mort i segurament fou per això que li calgué fer construir un monument perquè, tothom, tots els descendents dels vencedors i també els dels vençuts recordessin sempre que ell era: Francisco Franco Caudillo de España. I fer construir un monument que durés per sempre que fos de pedra, millor encara: de roca, i cercà per a fer-lo un lloc ideal, una muntanya de granit en plena Sierra del Guaderrama, un lloc conegut amb el nom d’Abadia de Cuelgamuros i també Abadia de la Cruz, impressionant mola de pedra de granit d’aspecte negra i esfereïdor, quan es van efectuar les primeres prospeccions en aquesta roca, de seguida s’adonaren que era d’una duresa que estava molt per damunt del que s’havien imaginat, però aquest fet no deturar el seu propòsit, sinó al contrari encoratjar el desig del dictador de seguir endavant perquè aquella duresa feria encara més duradora l’obra i la seva memòria es mantindria viva per més temps.

En el moment de planejar l’obra, en fer els pressupostos, s’adonaren que aquella construcció pujaria molts milions, però això no seria cap problema de molt segur que tot España col•laboraria de bon grat perquè es mantingués viva la memòria del salvador i sinó també la podrien fer per la força fent servir les tones d’explosius que havien sobrat de la «contienda con los rojos»

No cal dir que començaren les obres a un ritme frenètic, es contractaren als millors enginyers, experts en explosius i barranes i els millors picapedres de tot España. No a tothom li agradà la idea d’haver de treballar en aquesta obra, però la veritat és que molt pocs pogueren donar una excusa prou convincent per no col•laborar en l’obra sense haver d’anar a la presó «por rojo» . Va ser tota una vergonya aquella prepotència comparable, tan sols, a la dels egipcis o a la dinastia xinesa, ja que a l’ hora de contractar el personal per fer l’obra sempre agafaven el més barat i en trobaren en quantitat entre els presos polítics que sota la dictadura de Franco n’hi havia a milers.

Però, com sol passar en aquests tipus de construccions, tots els enginyers i personal important que intervingueren en la obra volgueren deixar l’empremta del seu pas en la magna construcció i quedés record que ells havien treballat en aquella obra i el resultat de tot aquest terrabastall fora que s’hagueren de fer varis projectes i naturalment l’obra s’anava fent mes gran a mida que s’hi anaven afegint nous elements, com altars més grans i majestuosos que obligaven a canviar les proporcions i alçada de la bovada principal de manera que no es perdés l’harmonia del conjunt de manera que cada vegada es necessitaven més diners i més mà d’obra. Però res representava cap problema España no tenia perquè saber el cost d’aquella construcció, la més gran del país, i la mà d’obra tampoc era cap problema s’agafaren els presos comuns als que van prometre que cada dia de treball en valdrien dos de condemna, però molts van morir esperant que arribés aquest dia i quan va faltar més mà d’obra agafaren els soldats dels camps de concentració esperant una resolució que els condonés la pena que els havia estat atorgada pel sol fet d’haver estat al costat dels perdedors.

Tots els qui treballaren a l’obra tant els uns com els altres reveien un tracte especialment cruel, aquest és fet que relaten les cròniques de l’època, sigui per les condicions de fred, la molta humitat existent a l’interior de la roca o per la minsa alimentació que es donava, això fou motiu que tots els dies es perdia.. mà d’obra, que fàcilment era reposada amb catalans valencians i bascos ja que tots els dies, apart dels camions,de material queviures i maquinaria, portavent, nous treballadors ansiosos de colaborar en la Magna Obra,

D’aquesta manera, per ordre del Generalísimo Franco, en ple segle XX s’aixecà l’obra faraònica que porta el pompós nom de VALLE DE LOS CAIDOS excavada en la dura roca granítica per centenars d’homes que foren tractats pitjor o semblant als esclaus, una obra que jo anomenaria la VALL DELS TREPITJATS.

I perquè en tinguis una idea es van trigar 16 anys en la construcció, es van remoure més de 200.000 tones de terra i pedra la major part d’ella granítica i com t’he explicat abans molts dels qui treballaren en aquesta construcció monumental, els noms dels quals no es coneixen, no pogueren veure-la acabada i tampoc es sap exactament quants en van ser per un motiu molt simple i es que a tots els qui hi perdien la vida se’ls enterrava allí mateix de manera que no calia traginar-los, però es calcula que niant enterrats uns 40.000 homes, la quantitat exacta no es sabrà mai. Perquè com que «todos eran Esspañoles» els enterraren tots junts, tant els que van morir a la Contienda com els que treballaren a l’obra.

Allà, també, hi ha enterrats molts dels qui perderen la vida en la batalla de l’Ebre, una sagnant batalla en la que es van veure obligats a lluitar germans contra germans, uns contra els altres, només pel fet d’estar a un costat diferent de la riba. Quina cosa de boixos, oi? A l’entrada de la cripta mortuòria hi ha una placa que diu: (jo penso que molt irònicament)

AQUÍ REPOSAN LOS CAIDOS POR LA PÀTRIA

No et sembla una ironia cruel anomenar CAIDOS als afusellats i als que morien d’esgotament i de gana i fuetejats per ordre d’aquells que volien veure l’obra acabada o als qui es llençaven daltabaix de les vestides incapaços de suportar tant opressió i es que de vegades és pitjor que morir és sofrir per l’arrogància d’un dictador malalt d’orgull i àvid de glòria.

El meu amic que m’escoltava en silenci em digué:

- Estic bocabadat d’escoltar-te, tu, de jove ja tenies les idees molt clares i pel que veig les hi continues tenint. Escolta’m, tu em podries aconsellar que puc fer perquè el dia de demà els meus fills i nets siguin feliços?

Vaig restà un moment pensatiu i vaig dir-li:

- La pregunta que em fas és difícil de contestar de fet la seva felicitat no depèn de nosaltres, el món no és perfecte i entre tots l’hem fet malbé una mica, però encara ens pot durar una temporada. Recordes que quan nosaltres érem joves foren molt populars: la Sarsuela, els vodevils, les cantants de coples,… N’hi havia una de molt famosa “la Bella Dorita” . Ho recordes? Una de les seves cançons sonava així

Tres cosas ,hay en la vida: salud, dinero y amor,
El que tenga estas tres cosas que dé las gracias al Señor

- La joventut d’avui, de ben segur, que no es conformaria amb tant poca cosa, ells volen estar envoltats de prats i verdes muntanyes, d’un mar i d’un cel ben blau envoltat de núvols de cotó. Penso que demanen massa, en la nostra joventut ens hauríem conformat en poder aconseguir una o dues d’aquelles coses que diu la cançó, però la joventut d’avui mai no en té prou no s’adona que en tant de consum estem destruint el planeta i que de seguir així, aviat no hi tindrem bona terra on plantar, hi al mar no hi haurà peixos per a poder pescar, i ens serà difícil respirar perquè tot l’aire estarà contaminat.

– Procura que s’adonin que les persones, els animals, les plantes i tota la natura necessita l’oxigen per respirar, viure i reproduir-se i que quan aquest falta tots morim, aquest fet pot trigar anys o segles, però no dubtis que de continuar així s’acabarà destruint el planeta. Si poguessis ensenyar això als teus fills i nets estic segur que arribarien a ser feliços i amb tot el seu orgull et dirien:

PARE NOSALTRES, AL COSTAT DE MOLTS ALTRES, HEM SALVAT EL PLANETA!!




Jordi

abril 2010