Vivencies

Era a classe d’informàtica quan la meva orella, de manera casi inconscient, captà els comentaris que la “profe” feia al meu company de taula. Company?… Bé, concretant més, el meu marit des de fa 25 anys.

La “profe” li deia que seria molt interessant fer un blog per deixar com a patrimoni o herència als nostres fills o nets els nostres pensaments, relats de viatges, fets històrics, coneixement i/o valors que volguéssim transmetre a les noves generacions (bé, això és mes o menys el que amb molt d’entusiasme li explicava). Vaig pensar que aquella era una idea molt interessant i que m’agradaria tenir una ment de les privilegiades que saben explicar i transmetre mil coses i vaig desitjar poder explicar alguna cosa que servis per algú.

Vaig pensar: Potser un fet històric? Ràpidament ho vaig descartar perquè jo tinc poca memòria històrica i tot allò que hom vulgui saber espero que es podrà trobar en els llibres o Internet i que podran analitzar i conèixer la història contrastant tota mena de detall en les diferents informacions que ens aporten els grans historiadors/es de manera que els seus coneixements seran molt més amplis que els que jo els puc aportar.

Els meves anècdotes de viatges? No en trobava cap que fos tant interessat o important com per escriure-la. No trobava que era el que jo podia dir a les noves generacions.

Sé, però, que m’agradaria saber-me expressar amb claredat i transmetre allò que per a mi són valors de respecte i llibertat i amor envers els altres, però no tinc clar que això es pugui transmetre per escrit, això funciona i es transmet, amb el teu comportament en el teu fer i actuar de dia a dia i no sé si amb el paper pot funcionar.

Jo, els meus valors els he adquirit en el meu entorn proper: família, escola, religió, amics, contacte en el barri i si que puc explicar com totes aquestes coses m’han anat configurant al llarg dels anys i també la manera concreta com aquests han anat adquirint diferents significacions.

El meu barri, Sants on he passat la major part de la meva vida ha experimentat un gran canvi, vaig néixer a casa, a la carretera de Sants on hi havien moltes botigues familiars: la de la Consuelo que era la granera tenia una botiga plena de grans sacs de gra, fruita, patates… la d’en Jaume, el bacallaner, que sempre quan hi anaves a comprar et donava una o dues olives, en Jordi, l’adroguer que venia pintures, colònies i curiosament, cosa que sempre m’he preguntat de gran, una sobrassada de Mallorca boníssima i que res tenia a veure en la resta de productes tenia a la botiga. Així podria parlar de milers i milers de botigues on tota la mainada hi anàvem a comprar sols i mica a mica ens anàvem incorporant al món adults, aquest natural i lent creixement, llastimosament, no els ha estat possible als meus fills que han nascut en una època en la que es lluita per aconseguir compartir les feines de la casa amb el treball laboral, cosa que ens ha portat grans millores socials sobretot en l’àmbit de l’alliberament de la dona, però també significants pèrdues, com el fet de que les petites botigues han desaparegut i ens ha obligat a anar a comprar als “Supers” gairebé a l’engròs i així el que jo de petita vaig adquirir: petits-grans i profunds coneixements que complementaven l’escola d’ una manera natural.
En una d’aquestes petites i casolanes botigues a la Papereria Badia, va ser on crec que, vaig començar a prendre consciència de les diferents classes socials. Quan hi anaves a comprar una goma, un llapis, una plomilla… amb molta amabilitat, els germans Badia, per exemple, et treien unes deu gomes de totes les mides perquè tu triessis la que volies, la que més t’agradés… Jo, sempre pensava que algun dia la mare com a premi per alguna cosa que hagués fet molt bé, potser, em deixaria comprar la goma més grossa de totes, com la que tenia alguna nena de la meva escola.

Avui totes aquestes botigues han desaparegut i poques vegades veus als infants sols comprar en els “Supers” que tot i que són un gran invent perquè no has d’anar d’una botiga a l’altra i ho trobes sempre tot al mateix lloc molt ben posat s’ha perdut el caliu del botiguer que donava una personalitat diferent a cada barri, cuidava les relacions de bon veïnatge i l’escolta dels petits fets i el diàleg entre els adults t’ajudava a conèixer i estimar el teu país.

Penso si des de l’administració s’ajudés més al petit comerç segurament que al costat de les moltes botigues: basars xinesos, fruiteries... on s’instal•len famílies nouvingudes hi hauria també les botigues pròpies del nostre país seria se’ns dubte tot un enriquiment que ajudaria a la convivència i a assumir la riquesa i la varietat cultural de la Catalunya actual. Potser aquest contacte quotidià i proper allunyaria molts perjudicis i ens adonaríem que les persones que ens atenen i que intenten guanyar-se la vida no tenen res a veure amb les “màfies” i “xanxullos” que sovint hi ha al rere fons i la diversitat que vivim actualment seria enriquidora per a tothom.

El més important, per a mi, és però del meu entorn la FAMILIAR i els amics i amigues. Sempre he desitjat tenir una família nombrosa, però no ha estat així, som una petita família, però sé que aquesta petita família és molt important. Fa anys vaig sentir una persona que deia que el més important era ser pares, no tindre fills i crec que tenia tota la raó del món. Aquest matís del verb: Ser família, no tenir sinó ser-ho. Ser amics… i estimar, sobretot estimar i deixar-se estimar per la família i els amics i poguer creixer amb el dia a dia aprenen de tots ells.

La religió ho he deixat per l’últim perquè per a mi és tambè molt important i complex i és que crec siguis o no creient, siguis o no ateu, allò que penses i creus, la fe la confiança que tenim en les persones i les coses, ens fa créixer, ens acompanya, ens fa crítics, i ens empeny a actuar i viure d’una determinada manera, ens transforma i ajuda en la necessitat que les persones tenim de reafirmar-nos en el grup amb el qual ens identifiquem, ens ajuda a ser més humans i més lliures. Ahir em van dir una frase que em va colpir perquè la crec clau de la herència que m’agradaria plasmar:


Es igual a quina religió pertanys o si és creient o ateu l’important és ser conseqüent i sincer amb tu mateix i amb els altres.

Bé ha arribat el moment de dir-vos adéu i desitjar que aquest blog estigui obert molt de temps i que sigui llegit.

Maria